Pósit

Faig el segon cafè del dia, i el somriure se’m va apagant, mentre, contradiccions de la vida, el sol comença a sortir. Encara em dols, què hi farem, et vaig creure, i ara m’adono que només era fum, ben vestit, això si, de discurs convincent, perquè el dubte encara va i ve, i fa mal, molt mal. La decepció se’m barreja amb l’aroma del cafè i la fa més lleugera, però hi és. Cada glop em reconforta el cos, però l’ànima encara deixa anar alguna llàgrima (si, encara me’n queden, i són per tu). Me’n queden, com les escletxes del no saber, dels silencis punxants, de les no respostes, que apaivaguen per moments sentir-me estafada i enganyada. Acabo el cafè, les ganes, les llàgrimes i acabo amb tu, que ara ets, només, la resta oblidada del que hagués pogut ser, el pòsit d’un no res.

©Brisam