Eterns
Avui, continuaria treballant fins que el son em portes l’oblit, però el meu llapis es nega a escriure una altre cosa que no sigui el teu nom, un cop i un altre. Dibuixa els somriures que feia temps que no tenia, que vas recuperar amb l’enginy i l’experiència d’una vida molt viscuda, però a mi m’era igual. Jo tan sols volia riure, al teu costat, i fer-ho a crits, omplint cada alè de vida que es podia respirar. Havia oblidat el que és deixar-se anar, la passió descontrolada, caminar sense destí. Fer-ho pel plaer de contemplar-te al meu costat, i saber que en qualsevol moment, una abraçada em faria desaparéixer entre els teus braços, i el món, aleshores, es reduiria a trobar els teus llavis càlids. No necessitava res més. Jugo amb la ploma, però tampoc, em distrec imaginant com seria retrobar-te de nou, esperant-me amb el desig compartit d’entrellaçar la meva cintura i besar-nos com si fos l’últim moment. Però no puc dibuixar el que he perdut, i les llàgrimes s’escolen galta avall. Acoto el cap per amagar-me, hi ha sentiments que no vull compartir, que guardo amb el recel del qui protegeix allò que comença a estimar, allò que el fa feliç. I recullo taula i emocions, res a fer, silencis i el pas del temps.
©Brisam
