Si sabessis
Asseguda un dia més, sumant cafès que esperen i desitgen que avui si, que avui tornis a venir. I tu, com cada matí, passejant entre les taules, desfent camí cap a mi. T’observo entre columnes, i l’aroma de la tassa que es fa còmplice de cada mirada, com sempre, la meva ànima amaga. Silencis que bateguen al ritme desesperat d’un cor trencat, però ningú ho sap. Si sabessis que és mirar-te, des d’aquí, des dels meus ulls, curulls de tu. Radiografies que perduren en la ment i el pensament, que recorden cada moviment, cada gest, constantment. Si sabessis que tu fas, d’un cafè, llaminadura, i d’una estona, tota una aventura. Potser, si sabessis què em provoques, que em regires i capgires, potser aleshores, em miraries. I jo, potser aleshores, m’atreviria…
©brisam
Rocío
Me haces soñar, recordar y a la vez llorar.
Los sentimientos recuperan vida, y la nostalgia amargura, es maravilloso lo que escribes.