IES Baix Penedès – 1991
L’any 1991, concretament el 23 d’Abril, vaig rebre el segon premi de prosa poètica convocat per l’IES Baix Penedès, on jo estudiava, amb el treball SENTIMENTS.
L’aire, dolç, m’acarona la faç. Em trobo d’esquena a l’astre sol, i la sorra s’enganxa als meus peus, essent freda i roent a la vegada, fins i tot diria que és insolent, per què tracta els meus peus com si fossin seus. Els meus cabells volen al ritme de l’aire, i lentament, una lleugera sensació s’apropia del meu cos: és l’aigua, freda, que acaricia els meus peus. Recordo, i en el meu cervell es projecten imatges d’aquella immadura joventut: el xipolleig de l’aigua, els petits peixets de les roques… Són sensacions tristes i enyoradisses. Veig llunyanament com una gavina s’enlaira cel endins. Sí, m’agradaria poder volar cel endins, poder aconseguir la immensitat blava i guardar-la en la meva petita caixeta de records. Però, hi cabria? Preguntes que no tenen resposta i respostes que no tenen pregunta, coses properes que no tenen sentit. Penso. La vida és com un clot d’aigua que vol aconseguir el mari no pot, i veu com es va eixugant i no pot fer-hi res. I té angoixa. I pregunta: què passarà quan la meva última gota s’enlairi cel amunt? I no rep cap resposta, tan sols silenci al seu voltant. I pensa. Pensa coses llunyanes, coses tristes i alegres, coses vermelles i negres, coses teves i meves, coses… I crida, crida buscant resposta per esborrar l’angoixa que la té presa, però l’únic que fa és apaivagar-la fins que calla. Llavors es distreu, mira el mar, el cel, la terra i torna a pensar, torna a desitjar allò que no li serà mai concedit, i ella ho sap, però crida i crida fins que se li apaga la veu. Se li apaga la veu i lentament, l’acompanyen la vista, la oïda: veu com se li escapa la vida i no pot fer-hi res. PIRENE.
©Brisam
